Tunísia, entre Africa i Europa

La llarga ocupació francesa i la laïcitat dels governs precedents han occidentalitzat el país sense abandonar però, la seva identitat islàmica. D’aquesta manera ha mantingut bones relacions amb els països veïns, tant àrabs com europeus. Al posar les rodes a Tunis hem vist de seguida que aquest país no s’assemblava en gaire a la resta de països àrabs que hem estat, carreteres en bon estat, carrers nets, ciutats lluminoses, botigues engalanades, jardins impecables i un munt de sensacions que ens han fet pensar que ja érem prop de casa. Però encara hi resten coses que per molts anys de presència europea que hi hagi hagut no faran desaparèixer, la vida al carrer, les mesquites i per tant la crida a la pregària, el menjar arreu, el tè a tota hora i els nens, formen part de l’escenari del nord de l’Africa. Aquestes costums s’han vist alterades pel tarannà francès, les botigues tanquen a les sis, els restaurants a les vuit i més tard ja no volta ningú pel carrer. També crec, per l’experiència viscuda fins al moment que també se’ls hi ha encomanat el caràcter europeu, han perdut la rialla, tant característica d’aquests països.

La costa de Tunísia és força variada, platges amb sorra de color perla, llacunes plenes de flamencs, cingleres rocoses i multitud d’hotels d’aquells del braçalet. Això si, plana com el palmell de la mà i poblada bàsicament d’oliveres. Els pobles i ciutats conserven encara el barri antic o medina, es tracta d’una part emmurallada on els carrers són molt estrets i hi abunden les petites botigues d’artesans.

Sinaí amb família

Després d’un més d’anar amunt i avall, amb taxi, tren, feluca (barca del Nil), bus i burro, ara semblava que amb l’arribada dels pares tocava descansar, una setmaneta de relax a la costa del mar Roig, amb bona companyia i bons aliments, però res d’això, que la família té ganes de canya! arriben i tot seguit sense perdre ni un segon, encara que s’haguessin llevat a les 4 de la matinada per agafar l’avió, cap a visitar el barri més bulliciós del Caire. Després però de menjar un bon plat de Kuxeri (pasta, cigrons, llenties, salsa de tomàquet i alguna cosa més) , per tal d’anar acostumant els estómacs, tocava descansar en un llit tou de molles.

L’endemà, amb la mateixa energia, tocava anar cap a la península del Sinaí. Aquesta regió situada a l’est d’Egipte, ocupada anteriorment per Israel, es troba entre el golf de Suez i el d’Aqaba, al mar Roig. El Sinaí té molta diversitat: oasis, muntanyes, dunes, engorjats i formacions volcàniques, tot envoltat de zones de platja amb increïbles barreres de corall. No hem parat quiets però em gaudit de la pau del desert i de la seva gent (beduins).

Per rematar l’atapeïda agenda hem visitat, obligadament, les tres imponents piràmides de Giza i l’esfinx. I l’endemà, com si d’un somni es tractés, tothom s’ha llevat al seu llit, uns al de casa i els altres al més econòmic de la ciutat.

Merci Eli, Eva, Vito, Toni i Dolo per compartir novament amb nosaltres una part del llarg viatge, que encara que es torni costerut sempre sou allà per donar un cop de mà.

L’aigua de la vida: segona part

La desembocadura del riu Nil ena ha portat a descobrir una de les ciutats amb més història d’Egipte. Alexandria fou la porta d’entrada dels romans a Egipte i un dels ports comercials més importants de la mediterrània. Però malauradament d’aquesta època esplendorosa ja no en queda res, la ciutat fou devastada en multitud d’ocasions. Ja no queden rastres ni de la més gran biblioteca de llibres antics ni del famós far d’Alexandria (considerada una de les set meravelles antigues del món) que descansa ara al fons del mar. L’Alexandria actual no té res d’envejar a les grans ciutats europees. Les grans avingudes, el passeig marítim i la nova biblioteca, capaç d’emmagatzemar més de 8 milions de llibres, ens han fet oblidar per uns dies que som a Egipte.

L’oasi de Siwa és un altre testimoni de la importància de l’aigua. Egipte extreu gran part de l’aigua de boca d’aquest oasis. En aquest indret, lluny de la contaminació i del bullici del Caire i de la resta d’Egipte, es respira calma, la gent transita pel carrer i el burro és el taxi més comú. La població d’aquest petit reducte bereber ha mantingut intacta la seva llengua i les seves tradicions. L’exclusió de la dona de la vida quotidiana, n’és un clar exemple, no es veuen pel carrer i les poques que volten van molt tapades. De mica en mica, però, la llibertat laboral de la dona és major, a Siwa ja existeix un centre on les dones borden vestits i mocadors que posteriorment es vendran a les botigues del poble.

En aquesta regió allunyada dels turs turístics hem descobert un nou Egipte, molt més acollidor, respectuós, amable, sincer i divertit, aquí hem descansat i recuperat energia pel què ens queda de viatge.

Esperant la següent glopada d’aigua us podem dir: Be water my friend!!

El riu de la vida

El Nil ha estat i continua essent la font de vida d’aquest país. Quatre mil·lennis enrere ja s’utilitzava el curs de l’aigua per tal de fer moure immensos blocs de pedra al llarg del seu recorregut, des de la frontera amb Sudan fins a la mateixa desembocadura, prop d’Alexandria. També ha tenyit de verd una petita, però vital, franja a ambdós costats del riu, on abunden grans zones de cultiu i de pastura.

Les seves constants avingudes s’aprofitaven per fer arribar les pedres més pesades als punts més allunyats de la riba. Actualment i gràcies a la construcció de la presa d’Aswan, Egipte pot controlar aquestes avingudes i alhora generar electricitat i ampliar les zones de cultiu al llarg del Nil en un 30%. La construcció d’aquesta presa però, va provocar que molts temples i poblats Nubis quedessin submergits i s’haguessin de traslladar a zones segures.

L’ambició i la fantasia dels faraons van provocar que durant anys es construïssin centenars d’edificacions funeràries i de culte al llarg del Nil. El resultat a tot aquest treball han estat temples de proporcions enormes, columnes i murs esculpits minuciosament amb tot de detalls, tombes funeràries pintades de colors vius, estàtues humanes que semblen animades i com no, les altives i famosíssimes piràmides. Tots ells adornats amb milers de jeroglífics que narren la història de la civilització més antiga del planeta.