Després de recórrer els estrets carrers de la ciutat antiga de Damasc, el barri jueu, el barri cristià i els grans basars coberts, ara toca canviar d’aires i anar cap a Jordània. Bé no crec que una línia pintada sobre el mapa faci canviar en un obrir i tancar d’ulls el tarannà de la gent, però algú es va inventar això de les fronteres i d’aquí que no puguem dir que som ciutadans del món.
Els primers quilòmetres després de Damasc, com a totes les grans ciutats, han estat força deplorables la carretera estava plena de tallers mecànics, naus, fàbriques i runes. Ha costat començar a veure verd, però la fèrtil terra volcànica del sud ha pintat de verd els camps de conreu i ha fet créixer els cultius de vinyes i pomeres a les altes muntanyes de la regió de Swueida. Gràcies a l’ajuda d’en Ghasan, un transportista que va treballar més de 20 anys a Veneçuela, i a la agradable companyia de l’Adel, la Mercè i la Ines, la família sirio-catalana que viu a cavall entre Síria i Catalunya, hem tornat a parlar en català i sobretot hem estat dos dies com a casa. Gràcies de nou.
La pedra basàltica de la zona va permetre als romans i bizantins construir preciosos teatres i temples, amb les mateixes pedres els Umayyads (àrabs) van construir les ciutadelles i els Ottomans (Turcs) les seves vivendes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada