Quina set!

Set, déu egipci que representava el desert, i Ra, déu del sol, ens han acompanyat al llarg de la travessa entre la Mediterrània i la frontera amb Algèria. Sort n’hem tingut però, dels oasis plens de palmeres datileres que ens han servit de refugi durant les hores de més calor.

Les salines del Chott Al Jerid han captivat l’objectiu de la nostra càmera de fotos, les infinites vistes al gran llac de sal eren realment magnífiques, poca gent s’aventura a endinsar-se en aquests terrenys pantanosos i totalment erms.

També hem après com la vida és possible en zones tan àrides del planeta i com la adaptació de les espècies al medi és essencial per la supervivència d’aquestes. Els camells son capaços de viure un mes sense beure ni un sol glop d’aigua, les tribus de berebers, antics habitants d’aquestes terres, han construït autèntics nius de formigues excavats sota terra per tal de conservar la temperatura de les estances i a nosaltres sols en quedava encomanar-nos a les nostres cames perquè no ens defallissin al mig del no res.

En aquesta inhòspita regió la gent s’ha agrupat, igual que les granotes, al voltant de les surgències naturals d’aigua, encerclats de frondosos boscos de palmeres, magraners, figueres i cítrics.