Els oasis del desert occidental d’Egipte no són cap miratge, són reals, com la gent que hi viu, gent que des de sempre ha cultivat palmeres, vegetals i pastures en aquests inhòspits llocs envoltats de sorra i muntanyes. Les aigües termals, les fresques i les salades acaben essent absorbides per les arrels de la vida i pels beduïns del desert. Aquests han construït pobles de fang i palla amb carrers estrets i laberíntics on la calor del sol no li és permesa l’entrada, sempre i quan, negociï el preu amb el pesat egipci de torn.
Mentre a Europa una onada de fred i neu fa que els més petits, i no tant petits, puguin gaudir del mig metre de neu, les altes temperatures d’aquí fan més evident que el canvi climàtic existeix. No és normal, a ple hivern, tenir valors de 41ºC al migdia i no baixar dels 26ºC a la nit. Ha estat una setmana per oblidar, litres i litres d’aigua evaporada pels nostres cossos, nits de calor espantosa i ventiladors de sostre. Hem copiat els moviments lents i precisos de les criatures del desert per tal de no malbaratar ni un mil·lilitre d’aigua.
Per un instant hem sentit la ingravidesa, pròpia d’un paisatge lunar, al mig del desert, on el vent ha esculpit formes capritxoses sobre la roca blanca i nua.
Estimant el miratge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada