Anys i anys, per molts anys!!!

Si si ja es tot una dona aquesta noieta que vaig coneixer ara fa 15 anys (mitja vida al seu costat aviat es dit!) ja n'ha fet 30 i ja va pels 3... ai que em pega!! Doncs res que no es el mateix celebrar-ho amb els de casa pero no ens podem pas queixar, alguna cosa tambe ha bufat!!!

Iran no!! però molt a prop!!

Finalment el dilema d’anar a Iran s’ha resolt, el destí ho ha volgut així, i no serà perquè no ho haguem intentat! Malgrat tot hi hem estat a prop( a 35km), i ha valgut la pena...
El camí cap a Erzurum,una de les ciutats més altes de Turquia a 1900m, ha estat preciós, hem pedalat per l’altiplà de l’Anatòlia, envoltat de cims nevats i valls amplíssimes que ens ha recordat Mongòlia, però amb les carreteres asfaltades. Aquests dies ha fet molt de fred (la màxima depèn de quin dia no passava dels 4ºC positius) i el parell de rodes han decidit anar a buscar l’escalfor de terres Kurdes, que esperem que siguin més temperades...


Aprofitant la nostre situació en aquest racó de planeta, força perdut de la mà d’Alà, hem recordat les classes de religió de l’Escorial i del Col·legi Verge del Roser i hem visitat, on segons el “cuento” de la Bíblia Noé va quedar embarrancat després del diluvi universal, el gran Mont Ararat(o Agri Dagri) de 5137m. A la foto podeu veure una instantània de Noé Bau i una de les seves bestioles favorites, la marmota Urri.
També hem visitat vestigis de fa més de 2500 anys, actualment però, el Palau Ishak Pasha de finals del segle XVII destaca per sobre de les enrunades muralles. Situat en un emplaçament amb vistes infinites, ha rebut influències arquitectòniques de diferents imperis: Seljuk, Otomà, Persi , Armeni i Geòrgia.


Després d’aquest rotllo històric Noé i la marmota s’acomiaden fins el pròxim diluvi...

Rodes amb cadenes!

No fa ni un dia que hem deixat la costa que les temperatures han baixat considerablement, hem passat de paisatge de platja al d’alta muntanya hivernal de cop. La visita a un dels monestirs Ortodoxa dedicat a la Verge Maria (Sümela) més importants de la zona a 1300 metrus d’altura ens ha saludat amb una forta nevada que als cims més alts de la zona ha acumulat més de 20cm de neu, i jo amb els esquís a casa!! Sort n’hem tingut de l’hospitalitat dels Turcs que ens han acollit quant les temperatures davallaven estrepitosament, sort dels çays (tès) i les danses tradicionals turques (Misi Kleta) que ens han distret algun dia de no poder pedalar. La neu es troba per sobre dels 1400 metrus i aviat ens quedaran per passar colls de 1800 i 2300.

Ja hem comprat les cadenes!!

Dedicatòria al nostre gran GURÚ

Encara que ho sembli aquest blog no va dedicat a la roda del mig, però han estat molts dies d’escalfó conjunta i com que li hem agafat gran devoció li dediquem unes paraules...
El nostre gran GURU (segons numerologia tàntrica) ha estat per nosaltres les rodetes de quant aprens a pedalar per primera vegada, tot i que una mica ja en sabíem! Ha estat la que ens ha guiat en la nostra primera part de viatge, la que ens ha ensenyat a frenar quant calia, la que ens ha ensenyat a canviar quant venia pujada o baixada, la que ha ensenyat a la roda del davant a agafar ritme i a la del darrera a repartir el pes, la que fa pílings al mateix preu que cuina (menú poc variat!), la que per molt que ho intenti mai quedarà bé en una foto, la que vola quant fa baixada, la que s’estima més a la Nora que a qualsevol cavall, la que l’atzar la somrigut (i que duri!), la que no porta calçotets i pixa pel cul. En definitiva, han estat molts bons moments junts i ha estat DUR despendre’ns d’aquestes petites rodetes que alhora son tant necessàries.
Els primers dies hem tambalejat una miqueta però entre tots dos ens en sortirem!
Merci per tot i moltíssima sort.

Abduïts fins a Turquia!!

Després d’innombrables pedalades per zones estepàries, àrides i de colors crus, ens hem vist abduïts, des de d’alt de l’avió, per una força sobrenatural, hem aparegut de cop i volta a les Guilleries!!! ai no,no, que aquí parlen Turc!
El paisatge ha canviat radicalment, ara el verd(de l’islam) predomina per sobre tots els colors, abans sols el veiem en els melons i les síndries de la carretera. Malgrat tot el tarannà de la gent continua essent el mateix; agradables, simpàtics i riallers, no hi ha treva en els nostres descansos, sempre ens veiem immersos en tertúlies inintel·ligibles que no se com però duren i duren...

Turquia és immensa, com dos cops la nostra mal-veïna Espanya, per tant contrastos mil. Fins a dia d’avui no es pas que pedalar per Turquia hagi estat fàcil, les dures rampes de la costa del mar Negrito, des d’Istanbul a Sinop, ens han fet suar de valent tot i les fresques temperatures.

La dieta també ens ha canviat substancialment, hem canviat els pans en forma d’ensaïmada pel rodó de llesques, els pinxos de greix de cul d’ovella per kebabs de pollastre i els peixos de dubtosa procedència per una varietat infinita de peixets de la costa. Ara gaudim d’una dieta més semblant a la nostre, mil tipus de dolços, fruits sec a granel, fruita i verdura de tots colors, formatge i algun que altre embotit, si es que se li pot dir embotit! fins hi tot hem pogut celebrar la castanyada, un dia després per culpa de la climatologia, no es plan d’encendre una foguera dins la tenda, més que res perquè llavors tot fa pudor a fum.

INTRUS A L'AGUAIT: "Deixeu que m'expliqui!"

Deixeu-me explicar, no del tot ja que a la pregunta de qui es la roda del mig, “per mes que hi penso encara” no en tinc la resposta, però val a dir que la pregunta es bona, tot i que una roda del mig a de ser molt poc ùtil no?. El que vull es explicar la foto, i es molt fàcil, ja que com us podeu imaginar a les alforges de la bici no hi tinc lloc per una assecadora de roba, amb lo que la millor manera de assecar els calçotets es....... posar-te’ls al cap i fer una baixada a tota pastilla, ei i no us penseu que la cosa no funciona ja que al cap de tres baixades em van quedar ben secs, us en doncs paraula!

I el que també tinc ganes de fer es advertir-vos de l’altre parell o sigui roda de davant i de darrera, els quals m’han dit que anaven a buscar tabac i encara no han tornat, d’aixó ja fa tres dies i crec que m’ha abandonat del tot, o sigui que no compleixen la promesa de tornar-me a casa amb lo que ara hi ha tres rodes sense cap rumb ni direcció voltant per el món de Petete.

Jo ja m’he explicat ara penseu el que vulgueu.
Ignasi Bau

INTROITUS

Benvinguts a l'apasionant Blog d'aventures de dues Rodes que van començar a rodar ara ja fa 6 mesos lluny de casa i que fins ara no han conegut l'art de l'escriptura moderna i per tant no han deixat petja del seu camí. Recolzant-se en el gran mestre(la tercera roda), molt rodat en aquest tema, han aprés aquesta nova modalitat de comunicació i a partir d'ara podreu seguir, si el fred no ens gela els coixinets, les noves traces d'un nou camí ple de paranys, sotracs i aventures.
Soletes però ben juntetes...