Vorejant la frontera amb Algèria

Les carreteres que condueixen cap al nord de Tunísia s’acosten inevitablement a la frontera amb Algèria. Això ha provocat, per tranquil·litat de les nostres famílies, que les autoritats encarregades de la seguretat dels turistes ens hagin escortat en forces trams. Estaven més pendents de nosaltres, d’on menjaríem, d’on dormiríem, que del tràfic, no sabem fins a quin punt legal o no, de bidons de gasolina del país veí amb ciclomotor. Aquestes petites motos carregaven, en certes ocasions, més de 150 litres de gasoil, suposem que deu ser la quantitat màxima que hom pot passar d’un país a un altre sense pagar aranzels, igual que passa o passava abans amb el tabac d’Andorra.

El paisatge, ara més muntanyós, ha canviat de color. Els camps de cereals, els cultius d’olives, els boscos d’alzines sureres i les explotacions d’eucaliptus, han tenyit de verd les nostres vistes acostumades al blau del mar i al marró del desert. Des de temps pretèrits, els romans ja obtenien d’aquestes terres més del 60% de la producció de blat.

Els tunisencs segueixen amb la seva pausada manera de fer, hores i hores asseguts als nombrosos cafès del poble bevent tè o cafè i jugant al Remigiu.

Les cigonyes són per tot arreu, donen una mica de vida animal a les torres elèctriques, els minarets i les teulades de les cases més altes. Jo que em pensava que aquestes venien de París! però clar amb la crisis ja se sap, aquí el lloguer del metre quadrat de teulada deu ser més econòmic!

L’estada a Tunísia s’acaba i renunciem, per ara, a conèixer més països àrabs. L’experiència ens diu que tornarem, però per tal de gaudir-los amb els cinc sentits ara hem de descansar, els tenim massa saturats!

Un any passa volant!!

Ja fa un anyet d’aquestes fotos, quins records, quines emocions, quines pessigolles a l’entrecuix, en definitiva una vetllada màgica per a tots dos.
Aquell nit començava una nova vida solets, vull dir sense el caliu de la família i de les amistats, ens esperaven nous indrets per descobrir, noves cares per conèixer, nous menjars per degustar i noves aromes per olorar. El camí ha estat força planer, no ens podem pas queixar, però com la vida, sempre hi han moments durs que s’han de vèncer i es aquí on, malgrat les distàncies, hi heu estat presents cada un de vosaltres, recordant dies passats amb la vostra companyia ens ha ajudat a ser més valents, a pedalar quant el vent bufava de cara, a empènyer quant feia pujada, a fer desaparèixer del nostre cap els moments dolents i a somriure quant les coses no anaven del tot bé. Aquesta força no entén de distàncies ni de barreres, existeix i punt!

Per aquest motiu voldríem donar-vos les gràcies de nou per formar part del nostre viatge, mai ens hem sentit sols. Gràcies als qui vareu venir, als qui no vareu poder però ja ens havíem acomiadat, als qui no varem tenir temps de dir adéu, perquè sempre deixes coses pel final i no les acabes atrapant, i als qui us n’heu assabentat tard. També moltes gràcies a la roda del mig que ja sap que la trobem a faltar! i a algú molt especial que també hi era i no sabia ben bé que estava passant.

Quina set!

Set, déu egipci que representava el desert, i Ra, déu del sol, ens han acompanyat al llarg de la travessa entre la Mediterrània i la frontera amb Algèria. Sort n’hem tingut però, dels oasis plens de palmeres datileres que ens han servit de refugi durant les hores de més calor.

Les salines del Chott Al Jerid han captivat l’objectiu de la nostra càmera de fotos, les infinites vistes al gran llac de sal eren realment magnífiques, poca gent s’aventura a endinsar-se en aquests terrenys pantanosos i totalment erms.

També hem après com la vida és possible en zones tan àrides del planeta i com la adaptació de les espècies al medi és essencial per la supervivència d’aquestes. Els camells son capaços de viure un mes sense beure ni un sol glop d’aigua, les tribus de berebers, antics habitants d’aquestes terres, han construït autèntics nius de formigues excavats sota terra per tal de conservar la temperatura de les estances i a nosaltres sols en quedava encomanar-nos a les nostres cames perquè no ens defallissin al mig del no res.

En aquesta inhòspita regió la gent s’ha agrupat, igual que les granotes, al voltant de les surgències naturals d’aigua, encerclats de frondosos boscos de palmeres, magraners, figueres i cítrics.