Camins que ara s’esvaeixen

Tot és nou, però res ha canviat. L’arribada al port de Barcelona ha estat com una punxada al cor, s’han barrejat molts sentiments contradictoris, per un costat ganes de veure a la família, als amics i coneguts, però per l’altre, continuar aquest viatge que va començar la inoblidable nit del dia 8 de Maig de 2009.
De nou ens hem retrobat amb la roda del Mig, feia ja vuit mesos que els nostres camins es varen separar i ara acabaran d’arribar juntes a casa.
La tornada fins a casa ha estat un petit viatge d’adaptació. Blanes i Sant Feliu ens han recordat que tenim platges precioses, tant de sorra com de roca, Girona i Olot, ens han ensenyat que tenim una terra fèrtil regada per grans rius, Sant Privat, Rupit, Cabrera i La Vola, ens han pintat un dels millors patrimonis rurals i naturals, Sant Jordi, ens ha fet veure que la MAT és una realitat, Vic, que el rellotge de la construcció no s’ha aturat i els Pins i Mas Romeu que com a casa enlloc.

Hem trobat una Catalunya no tant diferent als països que hem estat, ens hem retrobat amb un país multicultural, abocat a l’agricultura i on l’alimentació, les tradicions, i la família són la base de la nostra identitat.


Amb aquest escrit donem per finalitzat aquest blog. Cada comentari, cada correu i cada Escaip, han donat sentit al nostre viatge, moltes gràcies per seguir-nos i fins la propera!!

Si el món es mou, com puc estar aturat? Hi ha tantes coses a fer, gent per conèixer i llocs per pedalar!


La Roda del Darrera i la del Davant

Sardenya: la tradició i la modernitat

Hem arribat a Sardenya sense conèixer res de res de l’illa, sols això, que és una illa més de la Mediterrània però a dia d’avui, que ja hem recorregut les seves costerudes carreteres, sabem quelcom més. Les costes són tant properes com diferents, mentre que a ponent sembla que el temps s’hagi aturat; platges desertes, poblets tranquils, natura en estat pur i una mar agitada per un mestral que bufa permanentment, a llevant la mar de color turquesa sembla una taca d’oli, això i el bon temps han portat una costa majoritàriament venuda al turisme, sort que certes zones estan protegides i resten encara verges.

El centre de l’illa és molt muntanyosa, tot i així els conreus de blat i les zones de pastura omplen el paisatge, les baques, ovelles, cabres, cavalls i porcs campen a l’aire lliure, alguns en estat salvatge (el cavall de l’altiplà del Giara i el porc Sard, que és l’enveja de tots els porcs que viuen i treballen a Catalunya!). També és en aquestes zones on els pobles conserven la vida d’antes, vull dir la vida de carrer que tant s’ha perdut i que nosaltres, encara que no ens considerem tant grans, enyorem.

L’explotació minera fou fins a finals del segle passat el motor econòmic de l’illa, una activitat que es duia a terme ja des de l’època romana, i que va tenir el seu auge durant la revolució industrial convertint-se en la tercera més important de tota l’Europa. Malgrat tot a mitjans del segle XX es va aturar del tot l’extracció mineral i es varen tancar totes les instal·lacions, tant fàbriques, com colònies, com palaus i desenes de pobles varen quedar abandonats. A dia d’avui però, el govern Sard està impulsant una campanya de restauració d’aquests edificis i els està convertint en museus on s’explica com s’extreia el material del cor de les muntanyes i com, mitjançant un sistema de vies fèrries i vagonetes es conduïa fins a la costa on esperaven els vaixells de càrrega.



A mesura que ens hem anat acostant al final del nostre periple per l’illa i per tant arribant a l’Alguer un calfred ens ha recorregut pel cos. Primer perquè cada pedalada que fem ens acosta a casa, ara potser ja massa a prop (ai la mare si em sent!), i l’altre perquè aquí es “parla” català. Realment és difícil trobar a la gent pel carrer parlant-lo obertament, però a les entitats públiques t’atenen i et pots expressar en català, igual que tots els fulletons informatius, quasi ens cau la llàgrima! A més aquests dies de Sant Joan es celebra el cinquantè aniversari del Retrobament.

“...corriva l’any 1960, les guerres havien tallat los lligams entre la Barceloneta de Sardenya i los sous germans catalans, que s’havien reiniciat tímidament a principis del segle XX, després de 200 anys de separació.
Quant és arribada la notícia que a l’altra part de la marina hi havia una ciutat on també se parlava català, un grup d’intel·lectuals de diversos territoris de parla catalana van voler venir amb un vaixell per recuperar los vincles perduts.
Per a los expedicionaris catalans, veure que eren acollits per una multitud al port de l’Alguer, amb joia, exhibint amb entusiasme la senyera catalana, que en aquella època era prohibida per la dictadura, és estat u moment de gran emoció i felicitat.”


La terra respira


Retornant als orígens d’aquesta illa, no volíem descuidar-nos de nomenar el gran gegant que dicta la vida de gran part dels Sicilians, el volcà Etna. El més gran volcà actiu de tot Europa. Aquest volcà de més de 3200 metres d’altura no ha deixat mai de fumejar, i no passen més de deu anys que es produeixin grans erupcions de lava. Per sort hi ha un equip de vulcanòlegs que dia a dia estudien el comportament i els moviments del volcà, i poden preveure amb una antelació d’un mes la propera erupció. Les faldes del volcà són verdes i molt productives, centenars de petites parcel·les estan plenes de vinya, oliveres, cactus (figues de moro) i festucs. La climatologia és força canviant, una muntanya tant alta a ran de mar fa de pantalla a les tempestes, que descarreguen abundants precipitacions i ressalten els colors de la ginesta entre tanta obscuritat.


L’ascensió a l’Etna sols es pot fer amb la companyia d’un guia local, fins a 2900m la pujada al volcà és lliure, encara que les facilitats per no cansar-se són moltes, funivia, taxi, jeep. La resta està restringida doncs és la zona de més risc de no quedar socarrimat si no es coneix el camí adequat, gràcies a les brases del volcà i a una parella d’enamorats argentins (recuerdos para Miguel i Martina) aquests dies hem menjar carn!!!

Els pobles i ciutats que circumden la muntanya han estat construïts amb la mateixa matèria que escup el volcà. La pedra negra volcànica dóna als carrers un aire ombrívol i als monuments un caràcter altiu i superb.


Els últims dies a Sicília a prop del mar han servit per gaudir dels els colors màgics de les postes del sol des de dalt de les teulades i alhora recuperar energies(Canòlis de Ricota, dolços típics del país) per la següent etapa del nostre viatge, Sardenya.

Oh Europa que cara que ets!!


Tot just posar les rodes al terra de la Sicília, a Palermo, hem rebut la primera i no menys esperada garrotada de l’euro, però que car és tot!! estàvem massa ben acostumats.


Aquesta petita illa de dimensions i forma no molt diferent a Catalunya és del tot rural, l’interior, molt muntanyós, està ple de camps de blat, oliveres i vinya, i a la costa, gràcies al clima càlid i als nombrosos hivernacles, es produeixen grans quantitats de verdures, sobretot tomàquets i albergínies.


Els pobles de l’interior estan penjats literalment a les vessants de les muntanyes, els carrers i les carreteres serpentegen com les pistes d’escalestrix i descendeixen vertiginosament cap a les valls. Per tal de pujar-les hem ideat un sistema revolucionari, amb l’ajuda d’un cargol treu banya pugem com diuen aquí: “piano piano s’arriba lontano”.


No obstant a les ciutats es respira un aire de modernitat, la gent amb els seus pentinats d’última tendència i els seus vestits de passarel·la es giren al veure’ns passejar pel carrer amb la mateixa roba de quant vàrem sortir de casa. També l’oferta de menjar és més variada, encara que recorrem massa sovint al plat per excel·lència del país, la pizza i la pasta.


A Sicília encara conserven una forta tradició religiosa, prova és la gran quantitat d’esglésies i catedrals que hi han a les ciutats i pobles. Degut a que aquesta regió és d’origen volcànic la inestabilitat geològica ha estat, al llarg dels segles, força activa, prova és que no es conserva quasi cap edifici d’abans del segle XVII, en moltes ciutats, sobretot del sud-est, les esglésies i els palaus son d’origen barroc, amb les seves figures expressives, fantasioses i deformes. Els temples gecs han estat reconstruïts i ara són una atracció turística més.


També en aquesta regió el pes de la família és molt important, oi senyor Corleone! i com a tota família hi ha quitxalla que s’ha de distreure.


video

Vorejant la frontera amb Algèria

Les carreteres que condueixen cap al nord de Tunísia s’acosten inevitablement a la frontera amb Algèria. Això ha provocat, per tranquil·litat de les nostres famílies, que les autoritats encarregades de la seguretat dels turistes ens hagin escortat en forces trams. Estaven més pendents de nosaltres, d’on menjaríem, d’on dormiríem, que del tràfic, no sabem fins a quin punt legal o no, de bidons de gasolina del país veí amb ciclomotor. Aquestes petites motos carregaven, en certes ocasions, més de 150 litres de gasoil, suposem que deu ser la quantitat màxima que hom pot passar d’un país a un altre sense pagar aranzels, igual que passa o passava abans amb el tabac d’Andorra.

El paisatge, ara més muntanyós, ha canviat de color. Els camps de cereals, els cultius d’olives, els boscos d’alzines sureres i les explotacions d’eucaliptus, han tenyit de verd les nostres vistes acostumades al blau del mar i al marró del desert. Des de temps pretèrits, els romans ja obtenien d’aquestes terres més del 60% de la producció de blat.

Els tunisencs segueixen amb la seva pausada manera de fer, hores i hores asseguts als nombrosos cafès del poble bevent tè o cafè i jugant al Remigiu.

Les cigonyes són per tot arreu, donen una mica de vida animal a les torres elèctriques, els minarets i les teulades de les cases més altes. Jo que em pensava que aquestes venien de París! però clar amb la crisis ja se sap, aquí el lloguer del metre quadrat de teulada deu ser més econòmic!

L’estada a Tunísia s’acaba i renunciem, per ara, a conèixer més països àrabs. L’experiència ens diu que tornarem, però per tal de gaudir-los amb els cinc sentits ara hem de descansar, els tenim massa saturats!