Vorejant la frontera amb Algèria

Les carreteres que condueixen cap al nord de Tunísia s’acosten inevitablement a la frontera amb Algèria. Això ha provocat, per tranquil·litat de les nostres famílies, que les autoritats encarregades de la seguretat dels turistes ens hagin escortat en forces trams. Estaven més pendents de nosaltres, d’on menjaríem, d’on dormiríem, que del tràfic, no sabem fins a quin punt legal o no, de bidons de gasolina del país veí amb ciclomotor. Aquestes petites motos carregaven, en certes ocasions, més de 150 litres de gasoil, suposem que deu ser la quantitat màxima que hom pot passar d’un país a un altre sense pagar aranzels, igual que passa o passava abans amb el tabac d’Andorra.

El paisatge, ara més muntanyós, ha canviat de color. Els camps de cereals, els cultius d’olives, els boscos d’alzines sureres i les explotacions d’eucaliptus, han tenyit de verd les nostres vistes acostumades al blau del mar i al marró del desert. Des de temps pretèrits, els romans ja obtenien d’aquestes terres més del 60% de la producció de blat.

Els tunisencs segueixen amb la seva pausada manera de fer, hores i hores asseguts als nombrosos cafès del poble bevent tè o cafè i jugant al Remigiu.

Les cigonyes són per tot arreu, donen una mica de vida animal a les torres elèctriques, els minarets i les teulades de les cases més altes. Jo que em pensava que aquestes venien de París! però clar amb la crisis ja se sap, aquí el lloguer del metre quadrat de teulada deu ser més econòmic!

L’estada a Tunísia s’acaba i renunciem, per ara, a conèixer més països àrabs. L’experiència ens diu que tornarem, però per tal de gaudir-los amb els cinc sentits ara hem de descansar, els tenim massa saturats!