Sardenya: la tradició i la modernitat

Hem arribat a Sardenya sense conèixer res de res de l’illa, sols això, que és una illa més de la Mediterrània però a dia d’avui, que ja hem recorregut les seves costerudes carreteres, sabem quelcom més. Les costes són tant properes com diferents, mentre que a ponent sembla que el temps s’hagi aturat; platges desertes, poblets tranquils, natura en estat pur i una mar agitada per un mestral que bufa permanentment, a llevant la mar de color turquesa sembla una taca d’oli, això i el bon temps han portat una costa majoritàriament venuda al turisme, sort que certes zones estan protegides i resten encara verges.

El centre de l’illa és molt muntanyosa, tot i així els conreus de blat i les zones de pastura omplen el paisatge, les baques, ovelles, cabres, cavalls i porcs campen a l’aire lliure, alguns en estat salvatge (el cavall de l’altiplà del Giara i el porc Sard, que és l’enveja de tots els porcs que viuen i treballen a Catalunya!). També és en aquestes zones on els pobles conserven la vida d’antes, vull dir la vida de carrer que tant s’ha perdut i que nosaltres, encara que no ens considerem tant grans, enyorem.

L’explotació minera fou fins a finals del segle passat el motor econòmic de l’illa, una activitat que es duia a terme ja des de l’època romana, i que va tenir el seu auge durant la revolució industrial convertint-se en la tercera més important de tota l’Europa. Malgrat tot a mitjans del segle XX es va aturar del tot l’extracció mineral i es varen tancar totes les instal·lacions, tant fàbriques, com colònies, com palaus i desenes de pobles varen quedar abandonats. A dia d’avui però, el govern Sard està impulsant una campanya de restauració d’aquests edificis i els està convertint en museus on s’explica com s’extreia el material del cor de les muntanyes i com, mitjançant un sistema de vies fèrries i vagonetes es conduïa fins a la costa on esperaven els vaixells de càrrega.



A mesura que ens hem anat acostant al final del nostre periple per l’illa i per tant arribant a l’Alguer un calfred ens ha recorregut pel cos. Primer perquè cada pedalada que fem ens acosta a casa, ara potser ja massa a prop (ai la mare si em sent!), i l’altre perquè aquí es “parla” català. Realment és difícil trobar a la gent pel carrer parlant-lo obertament, però a les entitats públiques t’atenen i et pots expressar en català, igual que tots els fulletons informatius, quasi ens cau la llàgrima! A més aquests dies de Sant Joan es celebra el cinquantè aniversari del Retrobament.

“...corriva l’any 1960, les guerres havien tallat los lligams entre la Barceloneta de Sardenya i los sous germans catalans, que s’havien reiniciat tímidament a principis del segle XX, després de 200 anys de separació.
Quant és arribada la notícia que a l’altra part de la marina hi havia una ciutat on també se parlava català, un grup d’intel·lectuals de diversos territoris de parla catalana van voler venir amb un vaixell per recuperar los vincles perduts.
Per a los expedicionaris catalans, veure que eren acollits per una multitud al port de l’Alguer, amb joia, exhibint amb entusiasme la senyera catalana, que en aquella època era prohibida per la dictadura, és estat u moment de gran emoció i felicitat.”


3 comentaris:

  1. Hola parella, com va tot? Fa molts dies que no us dic res, no tinc excusa!!!
    Un peto molt gros des de Sant Julià de les Olles!!!

    ResponElimina
  2. quan arribeu? quan arribeu? quan arribeu? quan arribeu? quan arribeu? quan arribeu? quan arribeu? quan arribeu? quan arribeu? quan arribeu? quan arribeu? quan arribeu? quan arribeu? quan arribeu? ELI

    ResponElimina
  3. Apa!!, estas molt maca amb aquesta cara de nena enfadada, sembles al Pauet quant li torces el que ell vol; ( Pauet es aquell petit que es fabrica a Font Romeu aquell fi d'any del 2008, i gracies aquest esdeveniment soc un feliç avi; i vosaltres, a que espereu....!!!.
    Aixo que dius dels porcs, .....parles dels de dos o de quatre potes....
    Una forta abraçada.
    francesc

    ResponElimina